El cos ha estat sempre el lloc de la sospita; l’hem habitat com la matèria de la imperfecció moral, i ara l’habitem com l’encarnació d’imperfeccions que només altres religions, la de la ciència, la tecnologia o la moda, poden salvar, enfortir o inscriure’l a l’actualitat. Una nova forma de viure la dualitat entre la carn i l’ànima, on el cos es concep com a quelcom propi, inextricablement lligat a la subjectivitat, però alhora amb l’alteritat suficient per fer d’ell la materialització d’una identitat que es vol dominar, sotmetre i arribar a posseir. Davant d’aquest miratge l’art pot esgrimir el llenguatge per tornar a nombrar la plenitud del cos o per cercar la carn silenciosa de l’ànima.