"Els dos pintors deixaren al vell mestre absort amb el seu èxtasi, tractaven d'observar si la llum que queia verticalment sobre la tela neutralitzava tots els seus efectes. Examinaren la pintura voltant-la a dreta i esquerra, abaixant i apujant el cap.
— Sí. Es tracta d'una tela, senyors, va dir el mestre. Guaiteu: aquest és el bastidor, aquest el cavallet; aquí els meus pinzells i les meves pintures.
— El vell s'està burlant de nosaltres, digué Poussin adreçant-se al suposat quadre. Només veig colors confusament amuntegats i continguts per multitud de línies estranyes que formen un mur de pintura.”

Aquest fragment de L'obra d'art desconeguda fou publicat per Balzac l'any 1831 i després passà a formar part de la seva enciclopèdica Comédie humaine. Les avantguardes del segle XX restaren perplexes davant del seu caràcter profètic; anticipava la ruptura del sentit d'allò que entenem per pictòric i que alterà la història de la
pintura. Perfilava un nou camp de reflexió i acció artístiques que marcà profundament l'esdevenir de la història de l’art.
 

La història de l'art comença amb la pintura; els seus revolts
embarguen el sentit d’allò que és artístic. Durant segles aquesta ha
estat una història subrogada a la religió, a la ciència, a l'aprenentatge moral però també al luxe i a l'ostentació; a mesura que el pintor s’aferma en el seu estatus de savi, l'artista no només comparteix taula amb papes i reis, també és la mirada que els escruta i els jutja. Quan l'art proclama la seva autonomia ho fa amb la llengua de la pintura. Quan la història proclama el seu fracàs, la metàfora es condensa en la mort de la pintura per transcendir els
límits del quadre.

Vicente Da Palma