Estricta indefinició

William George (Washington D.C. 1948)

​

Resideixo a Catalunya des de 1951, intercalant estades a Hamburg, Frankfurt, Londres, Índia, Menorca. A Califòrnia del 1982 al 1984, exposava a Berkeley, San Francisco i Los Angeles (entorns urbans amb personatges trets de la història de l'art, amb lletres, símbols gràfics i paraules). D’allà m’enduc la influència de Frank Stella, Robert Mangold i la sobreposició dels graffiti 3D damunt la forma preexistent dels murs. En tornar dels Estats Units exposo aquí i allà i em matriculo a la U. B., llicenciant-me en Belles Arts el 93. Passo els anys noranta a Menorca on la meva pintura de lletres, paraules, símbols i connotacions va evolucionant. El 2001 torno a Barcelona.

L'any 2005 vaig participar en una de les exposicions temàtiques que produïa anualment l'enyorada Galeria MX Espai del carrer Llibreteria. La Galeria establia el tema ("Transnegatiu") i les dimensions (màxim 10x10x10 cm), que no em semblaren adients per la meva pintura, però foren aquells paràmetres que em portaren a l'abstracció pura.

Mantinc una gamma molt reduïda de recursos tècnics i compositius per fer visible i comprensible el què faig i el resultat que se'n deriva. Amb tauletes de fusta de la grandària exigida i limitant-me a poques variables sempre ortogonals, vaig fer un gran nombre de tauletes que em fascinaven, ancorats com estaven en la seva mera presència. El que havia encetat com a iniciativa puntual per a un projecte concret m'arrossegava fora del món dels mots i els significats, obrint un altre territori, mut i exclusivament visual. Aquest, dins del seu ventall formal restringit, semblava no tenir límits. La limitació dels recursos permetia comprendre cada pas i, paradoxalment, posava en relleu la ubiqüitat de l'inabastable.

És un camí gairebé oposat al que seguia abans i que no considerava exhaurit. La nova estratègia era prou potent per a fonamentar uns objectes de format miniatura que demanaven una mirada íntima i detallista, però sospitava que seria insuficient per a justificar objectes més grans. M'equivocava. En expandir les dimensions els quadres adquirien una gravetat que es multiplicava. Això sembla evident, però ho desmenteix un fenomen de la percepció que he observat sovint: un objecte prou petit s'independitza de l'entorn visual, i es pot veure de qualsevol grandària, inclús enorme. Fent un quadre de gran format, en canvi, sovint, a mesura que progressa, visualment s'encongeix i acaba semblant més petit del previst. Ara, excloent el llenguatge i qualsevol mena de semblança, fins i tot la presència d'un gest que en donés l'escala, les obres poden créixer o minvar. L'escala ni significa ni està determinada. Tampoc hi ha indicis d’una tercera dimensió; ostensiblement plans, però, conviden a entrar-hi.

Aquests treballs són el resultat d'aplicar una tècnica que genera un resultat; miro de no dirigir la cosa amb decisions meves, però admeto que cada obra materialitza unes opcions, i convida a materialitzar-ne altres d'implícites. Les possibilitats es multipliquen i només serà possible realitzar-ne una ínfima part.